Menja llibres o com afavorir el gust per la lectura dels més petits

Una voluntària del projecte amb un nen a la biblioteca José Barbero (Barcelona). Foto: Amàlia Ramoneda

Des que els humans vam tenir necessitat de deixar constància de com fèiem les transaccions comercials vam començar a utilitzar codis xifrats que posteriorment calia desxifrar.

Aquest va ser l’inici d’un procés apassionant, un procés que ens ha portat fins a l’actualitat, un procés que va des de les tauletes de pedra a les tauletes digitals. Al llarg de molts segles, saber llegir i escriure no estava a l’abast de tothom, i només hi tenia accés una minoria relacionada amb els poders fàctics: església i noblesa. Les coses han canviat, però encara ens veiem obligats a lluitar per
revertir les desigualtats presents a la nostra societat fruit de les diferències socioeconòmiques.

Aprendre a llegir és un procés llarg que comença molt aviat. L’infant des de ben petit s’adona que està envoltat de lletres, i aquesta familiaritat amb el codi escrit facilitarà un aprenentatge complex en el qual intervenen factors personals, socials i familiars. Està comprovat que els factors socials i familiars tenen una importància cabdal en el procés d’aprenentatge en general, i molt especialment
en el de la lectura. Un ambient ric en estímuls lectors afavoreix que els infants tinguin més interès a llegir.

El preocupant és que no tots els infants fan aquest aprenentatge en igualtat de condicions, no tots els infants gaudeixen d’un entorn lector ric, d’un entorn que estimuli el seu interès per un aprenentatge que els ha de permetre accedir al coneixement, coneixement imprescindible per ocupar un lloc en la societat contemporània.

Però accedir al saber no ha de ser l’únic objectiu: s’hauria d’aconseguir que tots els infants siguin lectors apassionats, que siguin conscients que la lectura no només els dona accés al coneixement, sinó que també els porta a endinsar-se en mons als quals difícilment podran accedir d’una altra manera, que els permet conèixer el pensament de persones que els ajudaran a veure les coses des de perspectives diferents, elements que els fan créixer com a persones.

Ara sabem que la implicació de tota la comunitat en l’educació dels infants ens pot portar a millorar-la

A les escoles es fa una gran feina amb relació a la lectura, i s’esmercen molts esforços per aconseguir que els infants tinguin una bona competència lectora i que arribin a tenir estratègies de bons lectors, planificant i portant a terme metodologies i didàctiques que afavoreixen aquests aprenentatges, però cal anar més enllà.

Una voluntària del projecte amb un nena a la biblioteca José Barbero (Barcelona). Foto: Amàlia Ramoneda

Ara sabem que la implicació de tota la comunitat en l’educació dels infants ens pot portar a millorar-la. Des d’aquesta perspectiva s’ha posat en marxa el programa Menja Llibres, que té com un dels seus principals objectius afavorir la igualtat d’oportunitats i l’equitat des d’un treball conjunt entre comunitat, família i escola.

Aquest programa es desenvolupa en diferents biblioteques públiques de Barcelona, en barris prioritaris del Pla de barris i amb el colideratge de l’IMEB, Biblioteques de Barcelona, el Consorci d’Educació i els districtes.

Un dels agents fonamentals del programa Menja Llibres és el voluntariat educatiu. Aquest voluntariat fa un acompanyament lector individual, acompanyament que vol afavorir el gust per la lectura, element bàsic per arribar a ser lectors competents. En els primers anys d’aprenentatge de la lectura és un bon moment per fomentar aquest gaudi, per fer adonar els infants que llegir no és una activitat feixuga plena d’entrebancs que s’han d’anar superant, sinó que és una activitat plaent que obre portes insospitades a mons insospitats.

Obrir portes al coneixement i a la imaginació porta els infants a tenir criteri, a saber què volen, a ser més lliures; acompanyar-los en aquest camí és apassionant i necessari: us hi convidem.

Maria Vinuesa
Mestra jubilada. Ex membre de l'Executiva de Rosa Sensat

Carta a una mestra o el compromís ètic i polític per l’educació

Llegir a l’estiu és agradable, sobretot a l’horabaixa, quan ja no hi ha marinada. En aquesta estona la calor afluixa i tot queda envaït per una quietud íntima que convida a obrir un llibre. De tots els llibres que m’havia proposat llegir vaig començar per Carta a una mestra. No sé si va ser la millor lectura, perquè vaig estar uns dies que moltes de les coses llegides no me les podia treure del cap. 

El llibre fa honor al seu títol, comença amb una salutació protocol·lària i la primera frase és impactant:

Estimada senyora: 

Segurament no se’n recorda del meu nom. Se n’ha carregat tants! 

Feia anys que l’havia llegit i no recordo que em causés el mateix impacte, la seva lectura ha sigut com un cop de puny. La senzillesa dels seus raonaments i la contundència dels seus arguments és demolidora, i encara ho és més tenint en compte que, malgrat les diferències entre les dues èpoques, hi ha aspectes que es denuncien en aquest llibre que continuen vigents: les desigualtats, els repetidors, els deures, la doble xarxa escolar, l’educació a temps complet, les mancances lingüístiques dels més desafavorits, l’abandonament escolar.

Centrant-me en aquest últim aspecte, cal dir que, malgrat que l’abandonament escolar s’ha reduït, continua sent alt, massa alt, i sobretot concentrat en entorns concrets. És un fet que no hem de permetre.

Carta a una mestra és un al·legat a favor dels desfavorits i una crítica sense embuts a un sistema que deixa pel camí moltes noies i nois

Carta a una mestra és un al·legat a favor dels desfavorits i una crítica sense embuts a un sistema que deixa pel camí moltes noies i nois. Si, com deia abans, la societat d’avui no és la mateixa que van viure els autors d’aquesta carta, per què la fa tan actual? Per què és tan necessari tornar-la a llegir? Perquè ens posa davant del mirall de nosaltres mateixos, perquè ens obliga a veure la realitat tal com és, perquè, llegint-la, ens fa reflexionar sobre una qüestió fonamental: la necessitat del compromís ètic i polític de tothom que es dedica a l’educació. 

No podem parlar d’aquesta carta sense parlar de Lorenzo Milani i de com entenia que havia de ser la societat i l’educació, perquè de fet no es pot deslligar una cosa de l’altra. Malgrat tots els esforços que s’han fet i es fan, malgrat les polítiques educatives encaminades a compensar desigualtats, és evident que alguna cosa no s’està fent bé. 

El nostre repte ha de ser aconseguir que tothom acabi l’ensenyament obligatori i assegurar que tothom rebi la millor educació

Hi ha molts professionals, educadors, mestres, professors que fan una feina magnífica, però tot i així el 20 de febrer de 2017 l’abandonament prematur per sexes a Catalunya és del 14,2 per cent de noies i el 21,6 per cent de nois, cosa que fa una mitjana del 18 per cent (dades de l’Idescat). No ha de satisfer a ningú que el tant per cent hagi disminuït, com tampoc considero una bona idea que ens posem com a horitzó arribar a la mitjana europea del 12 per cent; posar-nos aquest horitzó implica que acceptem com a bo que hi haurà noies i nois que abandonaran els estudis, i, torno a repetir, això no ho hem de permetre. 

El nostre repte ha de ser aconseguir que tothom acabi l’ensenyament obligatori i assegurar que tothom rebi la millor educació, i per fer-ho és fonamental que els col·lectius més desfavorits tinguin les millors escoles, els millors mestres, les millors condicions. 

Per això és bo que rellegim Carta a una mestra, perquè llegint-la escoltes les veus d’aquells que, des de la pròpia experiència, van fer una dura crítica a una escola inacceptable, però a la vegada, tal com diu José Luis Corzo a la presentació de l’edició en castellà, van fer evident que és possible una escola bona, una escola en la qual els més desfavorits siguin els més ben atesos, una escola en la qual l’actualitat hi estigui present, una escola on no es defugin els conflictes i es resolguin entre tots, una escola on la paraula hi tingui una presència preponderant, en definitiva, una escola que tingui l’aspiració d’aconseguir la utopia que vida i escola es fonguin en una sola cosa.

Maria Vinuesa

Mestra jubilada

Oportunitats perdudes

Maria Vinuesa, membre de l'Executiva de Rosa Sensat, es lamenta de l'oportunitat perduda que suposa per a la millora de l'educació a Catalunya el document de conclusions del debat Ara és demà recentment fet públic. 

El tema general de la 52a Escola d’Estiu de Rosa Sensat ha girat al voltant dels reptes i les oportunitats que genera el canvi de paradigma educatiu que, tots hi estem d’acord, no podem ajornar més. Per això, quan des del CEC i a petició de la consellera Meritxell Ruiz es va obrir el debat participatiu «Ara és demà» a la comunitat educativa i també a la ciutadania en general, ens va semblar una bona idea. 

Sempre és bo debatre sobre educació, i més si es demana l’opinió a tots els sectors de la societat sense excloure’n cap, per tal d’implicar-los en un estudi sobre el sistema educatiu, un estudi que hauria de servir per copsar l’estat de la qüestió per tal de dissenyar un sistema que doni resposta a les necessitats educatives de la societat actual.

El CEC ha organitzat seminaris, debats i tallers per tot el territori on, a partir de cinc ponències marc, s’ha reflexionat i debatut sobre aspectes fonamentals de l’educació. També altres associacions i entitats, la majoria relacionades amb l’educació, han debatut aquestes ponències i se li han fet arribar les seves aportacions. Suposem que ha estat una feina ingent resumir tot aquest material en un document de vint-i-cinc pàgines, i és per això que valorem l’esforç del CEC per donar veu tant a les entitats directament implicades en l’àmbit educatiu com a les persones anònimes que consideren que l’educació és cosa de tots. I justament perquè valorem aquest esforç, el resultat ens preocupa.

Tot el document és una declaració d’intencions, bones intencions en molts casos, però que no tenen en compte els greus dèficits del sistema educatiu actual

 

En aquest document es fan propostes que requereixen una inversió econòmica que està molt lluny de l’actual, però que sobretot requereixen un canvi de mirada: de l’administració, dels polítics, dels mestres i professors, de la societat en general, i és que aquest canvi necessita alguna cosa més que un debat de mesos.

Per ser curosos, hem de dir que l’informe proposa que el sistema educatiu ha de tenir finançament per garantir la gratuïtat dels ensenyaments obligatoris i del segon cicle d’educació infantil, però sense especificar què vol dir aquesta gratuïtat, perquè cal recordar que, sobre el paper, en aquests moments aquest tram de l’educació és gratuït. Es vol dir, doncs, que la dotació a les escoles i instituts serà suficient per cobrir totes les despeses? Es vol dir que les famílies no hauran de fer un pagament anual en concepte de material? Per altra banda, es diu que hi ha d’haver ajuts per al 0-3, però no hi ha ni una paraula sobre la formació professional i el batxillerat. És una omissió? En tot cas, és una oportunitat perduda, perquè s’hauria pogut especificar com serà la inversió en educació, què es prioritzarà i de quina manera es finançarà per garantir l’equitat.

En el paràgraf immediatament posterior hem entès que es continua apostant per la doble xarxa escola pública/escola concertada. És una altra oportunitat perduda, ho veiem així. Es perd l’ocasió de revertir una situació que considerem inadequada per aconseguir l’educació que als infants i joves els és imprescindible: una escola pública de qualitat per a tothom, equitativa, una escola pública vertebradora de la cohesió social. Perdem l’oportunitat d’alinear-nos amb països capdavanters en polítiques educatives de qualitat, països que fan de l’escola pública el puntal del seu sistema educatiu. En canvi, en aquest document es torna a parlar del dret de triar escola. No ens hem adonat que aquest argument és una fal·làcia? No ens hem adonat que, més que un dret, és un privilegi per a uns quants? Tot plegat ens sembla preocupant.

Una de les característiques d’aquest document és l’ambigüitat

En un moment en el qual tothom està d’acord que és tota la societat la que educa, en aquest document es continua considerant l’escola com el nucli central dels nodes de la xarxa educativa, i es continua parlant d’aprenentatge formal, no formal i informal. No hem quedat que tot és educació?

Una de les característiques d’aquest document és l’ambigüitat. El que es diu en un paràgraf no acaba de casar amb el de més endavant. Es té la sensació que s’han volgut incloure les diferents sensibilitats encara que siguin contradictòries, com per exemple quan es parla de l’etapa d’educació infantil. Primer es reconeix l’alt valor educatiu de l’etapa, per a continuació proposar universalitzar l’escolaritat als dos anys, amb uns arguments com els següents: «Afavorir els processos d’estimulació precoç, la conciliació i l’equitat.» Feia anys que el concepte «estimulació precoç» no apareixia en cap document. Això vol dir que aquest concepte s’està actualitzant?

Com ja hem dit a l’inici, aquest document és sobretot una declaració d’intencions, i ens dol que, des d’aquesta perspectiva, es perdi l’oportunitat d’haver proposat uns serveis a la primera infància 0-6 aprofitant el saber, la feina de qualitat acumulada i les estructures actuals d’una etapa educativa bàsica per al desenvolupament de les persones. Ens sorprèn que ens fixem en els resultats acadèmics que obtenen altres països, però no ens fixem prou en quines són les condicions que fan possibles aquests resultats, i és justament aquí on rau la diferència.

Quan hi ha cents de mestres que inverteixen temps en la seva formació amb l’objectiu de ser part de projectes educatius en els quals es volen implicar, quan hi ha famílies que tenen l’educació dels seus fills com a primera prioritat, quan hi ha una ciutadania cada vegada més interessada en l’educació dels infants i joves, les administracions tenen l’obligació de posar en marxa un procés democràtic que parteixi de les bases i que faci possible un sistema educatiu de qualitat per a tothom. Lamentem que aquest debat no ho hagi aconseguit.

Maria Vinuesa

Membre de l'Executiva de l'Associació de Mestres Rosa Sensat

Les famílies han de poder participar en el desenvolupament dels projectes educatius de les escoles

Si ens creiem que l’acció educativa a les escoles no es pot portar a terme sense les famílies, i hem de començar a pensar quines estratègies participatives s’han de dissenyar. 

Escola Bressol Municipal Caputxins de Vic

Ja fa molt temps que ningú dubta que el rol de les famílies dins l’escola és fonamental, afortunadament ja ha quedat superada aquella etapa amb escoles tancades en la quals les famílies no passaven de la porta, unes escoles on les famílies només hi tenien cabuda en contades ocasions i el nivell de participació era quasi inexistent. 

Evidentment les coses han canviat i han canviat a millor. En aquests moments les associacions de famílies tenen un paper molt més actiu dins de l’àmbit de l’escola, la majoria organitzen el menjador escolar i les activitats de lleure quan els infants acaben l’horari d’escola. Fer aquesta gestió obliga a les AFA a estar en contacte directe amb l’equip de mestres, sobretot amb l’equip directiu de les escoles, per tal que el que gestionen tingui coherència amb el projecte d’escola. A més d’aquest gestió també donen suport a activitats organitzades per l’equip de mestres, com ara sortides i altres activitats realitzades al llarg de l’horari escolar.

Participar és incidir per tal de tenir possibilitat de decidir en allò que es participa

En una primera lectura podríem pensar que la participació de les famílies a les escoles és òptima, però si aprofundim una mica veurem que s’està lluny d’una participació efectiva que més aviat és una participació “epidèrmica” una participació més aparent que real, sobretot si pensem que participar és incidir per tal de tenir possibilitat de decidir en allò que es participa, dit d’una altra manera: les famílies participen des de la implicació però no des de la decisió i aquest és un aspecte polèmic però que en algun moment s’haurà de fer front.

Si ens creiem que l’acció educativa a les escoles no es pot portar a terme sense les famílies, hem de començar a pensar quines estratègies participatives s’han de dissenyar. Estem en moments de canvi de paradigma educatiu, malgrat en aquest aspecte n’hi han hagut, tal com dèiem a l’inici, no n’hi ha prou, s’ha d’anar més enllà, s’ha de començar a pensar com les famílies participen en el desenvolupament i posterior revisió dels projectes educatius, com les famílies participen en la planificació de l’acció educativa.

No és un tema senzill, la cultura participativa a les escoles té pocs anys de vida, encara hi ha reticències, és qüestió d’anar-hi pensant i d’anar treballant en aquesta direcció, segur que els infants ho agrairan.

(Aquest article també s'ha publicat a la revista Opcions)

Maria Vinuesa
Mestra i membre de l'Executiva de l'Associació de Mestres Rosa Sensat