Com cada any, estem
immersos en l’època de preinscripció i matriculació. Aquest és un procediment
excessivament llarg, protocol·litzat i complex, que les famílies viuen com una marató ineludible
que els obliguen a córrer. La cursa comença a mitjan febrer amb la previsió,
per part dels centres, de les vacants de què s’espera disposar per al curs
següent i que s’aniran ajustant en diferents moments, i no acabarà del tot fins
al setembre, que és quan es podran assignar places definitives als darrers
alumnes i tancar les llistes d’espera.
Aquest procés crea neguit i incerteses, especialment en
aquelles famílies que els seus fills o filles han de començar l'escolaritat o
als que han de canviar de centre en finalitzar una etapa educativa i iniciar-ne
una altra. En aquests casos, les famílies han de lliurar una sol·licitud on han
de llistar per ordre de preferència els centres que desitgen, havent valorat
allò que consideren més essencial. Després, hauran de seguir el camí de la
sol·licitud consultant les llistes baremades provisionals, les reclamacions,
les llistes definitives, sovint per acabar en un empat amb altres aspirants a
la plaça escolar demanada, que es resoldrà amb un sorteig. Més tard es
coneixeran les llistes definitives d’admesos, i finalment la matriculació a la
plaça resultant.
Realment és una cursa molt estressant en un assumpte importantíssim
per a les famílies com és l’educació del seu fill o de la seva filla. I, si de
sempre aquest ha estat un moment de dubtes, valoracions i càlculs, aquest any
s’ha afegit un element més al trencaclosques: les famílies han hagut de
considerar si l’escola triada té garanties de continuïtat o té a sobre
l’amenaça de tancament més o menys imminent.
La premsa s’ha fet ressò que aquest any baixa la demanda a
Educació Infantil, i que a Primària serà l’últim any en què tots els cursos
incrementaran l’alumnat. Al segon cicle d’Educació Infantil, de 3 a 5 anys, es
redueixen 275 grups en tot Catalunya. La disminució afecta els tres cursos: està
previst que hi hagin 9 aules menys de P3, 61 menys de P4 i 205 menys de P5. A
la resta de l’ensenyament obligatori la demanda encara creix: a Primària es
creen 410 grups nous. A l’ESO també hi ha un increment respecte a l’any passat,
amb un total de 170 grups més que el curs anterior.
La realitat és que estem davant d’un nou cicle demogràfic.
Després d’anys de creixement sostingut de la demanda de les primeres etapes
educatives, resultat de l’augment de població infantil que es va donar gràcies
a l’època de bonança econòmica i a l’arribada d’una immigració jove, comencem
a notar amb força una davallada de la natalitat i, per tant, de demanda
d’Educació Infantil, conseqüència de la crisi econòmica i de la interrupció de
l’arribada, o la sortida, de famílies estrangeres. Aquest canvi de tendència és
previsible que duri.
Així doncs, és el moment de refer el mapa escolar, de
planificar i de programar els llocs escolars dels infants i joves dels anys a
venir. Això es pot fer només, des de l’Administració educativa, com una qüestió
purament tècnica, amb criteris estrictament econòmics i quantitatius, a base
d’anar sumant i agrupant l’alumnat i tancant els centres més petits i amb menor
demanda. O també es pot fer amb altres criteris, que a més de considerar el
nombre d’alumnes i l’optimització de les infraestructures valorin els aspectes
més qualitatius: abaixar ràtios allà on es pugui i calgui, reconèixer i donar
continuïtat a projectes d’innovació interessants, mantenir un centre educatiu
allà on sigui necessari per la seva rellevància en la cohesió social del lloc,
considerar en alguns casos la possibilitat d’altres tipus d’agrupacions de
l’alumnat (instituts escola, escoles cícliques, escoles amb etapes
incompletes), mantenint en tot el territori l’equilibri entre oferta pública i
privada i garantint, per a qui la demani, una oferta pública suficient.
Està clar, però, que aquesta anàlisi qualitativa, aquesta
metodologia, és més laboriosa i demana el coneixement del conjunt del
territori, però també de la realitat educativa de cada poble i de cada zona,
trobar consensos i complicitats en l’execució de decisions complexes, encara
més si es vol que aquestes tinguin continuïtat. Per això, cal treballar colze amb
colze amb les administracions locals, amb les comunitats educatives i amb
altres agents socials. De
fet, aquesta proposta no és nova: la preveuen d’una manera més o menys
explícita totes les normes educatives que parlen de planificació escolar, tant
les estatals com les catalanes, fins i tot la Constitució a
l'article 27.5, que diu: Els poders públics garanteixen el dret de tothom a
l’educació, mitjançant una programació ge-neral de l’ensenyament, amb la
participació efectiva de tots els sectors afectats i la creació de centres
docents.
Les normes ho diuen, però fins ara s’ha practicat poc. La
realitat urgia a construir centres i incrementar places escolars per tal de
garantir el dret a l’educació als nous alumnes i a les noves alumnes que
s’incorporaven al sistema; les necessitats creixien any rere any, calia
satisfer la demanda i hi havia poc a discutir, en tot cas només justificar les
prioritats i els retards.
Ara el problema és un altre. No falten, sinó que sobren i
sobraran places escolars i caldrà planificar, prioritzar, acordar criteris,
analitzar cas a cas i prendre decisions difícils. Ens hi juguem el model
escolar, i amb ell el model de país. Per això en aquest procés tothom hi és
necessari i el temps és escàs. Aprofitem la norma i l’esperit que la va fer
possible, encarem aquest repte com un treball cooperatiu. Si aconseguim, en
aquestes circumstàncies, convertir un moment crític en una oportunitat i
millorar el servei educatiu adreçat als nostres infants i joves, serà el país
en el seu conjunt qui en sortirà enfortit.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada