Sobre les portes obertes

El curs 2018-2019 entraran a les escoles d’infantil i primària els infants nascuts el 2016. L’Institut d’Estadística de Catalunya informa que la taxa de natalitat va ser de 9,2 (naixements per cada 1.000 habitants), amb un  descens de tres i quatre punts en relació amb el 2015 i el 2014 respectivament, lluny del 12,8 del 2008 a Catalunya i del 10 de mitjana a la Unió Europea al 2016.  

Aquesta dada podria ser una magnífica oportunitat per millorar les condicions d’acolliment i acompanyament dels infants a les nostres escoles. Mantenir grups amb ràtios més baixes afavoreix una acollida de més qualitat per a cada infant, per al grup i per a les famílies. 

Ara bé, la realitat és que aquests indicadors representen un perill que pot acabar produint tancament de grups d’infants al segon cicle d’educació infantil i, si hem de fer cas del que ha passat els darrers anys, ens temem que l’escola pública serà qui es veurà més perjudicada per aquests possibles tancaments de grups. És un temor del tot justificat pel fet que estem parlant d’inversió en educació i ja sabem que a Catalunya, en aquesta matèria, estem a la cua d’Europa, lluny també del compromís de la lec d’igualar la mitjana del percentatge de pib europeu l’any 2017 en matèria d’educació. 

Davant d’aquest fet és quan, a final de febrer i principi de març, comença la despietada lluita per enlluernar les famílies amb les virtuts dels projectes educatius que singularitzen les escoles, des de diferents modalitats: portes obertes –des de reunions puntuals a tot un dissabte de visita guiada i xerrades per l’escola–, entrevistes individualitzades o de grup, reserves en hores convingudes segons les necessitats de les famílies amb un atraient formulari, vídeos testimonials de mestres, exalumnes i famílies,... Sense oblidar les etiquetes que, mediàticament i en graus diversos, s’han incorporat al vocabulari de les famílies que han de triar escola per als fills: innovació, anglès, tecnologia, barracons, activitats extraescolars, educació emocional, intel·ligències múltiples, inclusió… 

Tot per l’efecte de seduir i enlluernar els «clients», creant competència entre equips que han de fomentar acords i han de treballar conjuntament dins de xarxes comunitàries. Una pena. Però l’escola no és aquest espectacle, no es pot valorar amb la impressió d’un instant. Es fa molt difícil saber en unes poques hores com es viu i conviu en aquells espais, quin és el compromís de l’equip de mestres que reben, acompanyen i atenen cada dia els infants, com s’entén la relació entre ensenyar i aprendre, com els més petits creixeran amb autonomia, creativitat i harmonia i construiran lentament els seus projectes vitals. 

Una escola ha de ser honesta en els seus principis, lliure en les seves creences, respectuosa individualment i compromesa socialment. Les famílies tenen el dret de contribuir a la construcció del teixit educatiu que, curs rere curs, formarà els ciutadans honestos, lliures, respectuosos i compromesos que tots desitgem. I el deure de participar en l’escola que és i que creix.

Editorial de la revista Infància 221

Educació per als més petits en escoles bressol

Portada de la revista Infància 156. Foto: Gorka Goitia

Cal reivindicar i exigir que les administracions inverteixin en educació infantil amb unes escoles dignes, uns mestres preparats, i unes ràtios que permetin als infants desenvolupar al màxim la seva personalitat, el seu talent i la seva capacitat mental i física.

Darrerament, es torna a parlar amb insistència de si l’educació dels més petits (de 0 a 3 anys) ha de ser a casa o a l’escola, debat o polèmica que es va repetint cíclicament. Vull mostrar la meva preocupació perquè en alguna d’aquestes darreres aportacions, que he llegit a la premsa, s’hi pot entreveure una demanda de xec escolar. Uns i altres volen donar al debat un vernís d’innovació i de progressisme, i, dit sigui amb gran respecte, respon a polítiques que ja vam debatre als anys vuitanta del segle passat, i hi vam tornar al Parlament de Catalunya el mes de juny dels anys 2000 i 2004.

Just a l’inici de la democràcia –l’any 1979– la diputada Marta Mata va presentar una proposició no de llei al Congrés dels Diputats defensant la necessitat d’una bona educació per als infants els sis primers anys de vida, i l’any 1982 hi va tornar al Parlament de Catalunya, amb una proposició de llei sobre l’educació dels infants fins als 3 anys.

Marta Mata: «el més important és l’ajut al desenvolupament de la personalitat de l’infant»

En les seves paraules: «La proposició pretén, en primer lloc, definir i deixar ben clara la prioritat educativa de tota institució dedicada a l’infant, com més petit més educativa, perquè el més important és l’ajut al desenvolupament de la personalitat de l’infant.»

En aquell moment, l’atenció als més petits estava repartida en tres departaments: el de Serveis Socials, que s’ocupava de la part assistencial; el de Treball, i el de Sanitat. En cap cas incloïa el d’Ensenyament o Educació. Marta Mata va ser la primera que va demanar que calia canviar-ho, però va costar anys aconseguir-ho.

L’escola bressol apareix en la proposició «com el que és tota escola; no és alternativa a la família, sinó que col·labora unes hores del dia amb la família en l’educació de l’infant, oferint un espai, unes activitats, una seguretat, un afecte, uns companys, un seguiment, una orientació, i tot plegat concebut amb el major rigor professional possible avui dia».

I continua: «L’escola bressol no és obligatòria, no pot ser-ho, perquè en la seva tasca la col·laboració amb els pares és tan essencial que només funciona quan és volguda; en canvi, considerem obligació de l’Administració oferir el servei d’escola bressol, de tal manera que tota la població el pugui conèixer i el pugui assolir quan vulgui.» 

Marta Mata continua dient-nos en la proposició: «Sabem també que caldran molts recursos i, per això, no proposem encara la gratuïtat que desitjaríem, sinó l’esforç de tots fins a aconseguir la xarxa però, principalment, l’esforç de l’Administració en la dedicació de recursos.»

Les seves veus (de la infància) hi són des del naixement i cal escoltar-les. I, des de ben petits

En ple segle XXI, són encara poques les persones que creuen que els fons que es dediquen a l’educació –i no diguem la dels més petits– són una inversió de futur i no una despesa.

Avui, 2017, el ritme de vida que portem pares i mares, treballant fora de casa, i sovint fora del lloc de residència, amb els pisos petits i els nuclis familiars més reduïts que fa uns anys, fa que les escoles bressol i les llars o jardins d’infants siguin encara més necessàries, amb mestres rigorosament formats per educar els infants. 

Sortosament, gràcies als avenços pedagògics, als estudis psicològics i al treball de persones com Marta Mata i altres pedagogs, la imatge de la cura dels infants ha canviat positivament: ara es considera l’infant un ésser actiu, amb innombrables potencialitats, com ara la plasticitat, les ganes de créixer, la curiositat, la capacitat de sorprendre’s i un enorme desig de relacionar-se i de comunicar-se amb els altres, «parlant» a les persones adultes a través d’accions i reaccions. Les seves veus hi són des del naixement i cal escoltar-les. I, des de ben petits, cal deixar-los explorar, descobrir l’ambient, cercar noves sensacions, reconèixer les coses de cada dia i valorar-les, i encoratjar-los a fer-ho.

El paper de l’adult que té a càrrec l’infant és donar-li seguretat i suport. Les persones que treballen en l’educació dels nens i les nenes més petits han de seguir i acompanyar els infants –lluny de seguir programes i complir-los– i compartir aquesta missió amb la família, per anar construint junts el camí que permeti a l’infant desenvolupar-se com a persona: cadascú, diferent de l’altre. 

Si creiem que l’educació és una responsabilitat de tota la societat (o la tribu) i que ha de tenir com a objectiu combatre desigualtats i treballar per la igualtat d’oportunitats, cal reivindicar i exigir que les administracions inverteixin en educació infantil amb unes escoles dignes, amb uns mestres preparats, amb unes ràtios que permetin un tractament als infants que, com demanen els articles 28 i 29 de la Convenció sobre els Drets de l’Infant, permeti desenvolupar al màxim la seva personalitat, el seu talent i la seva capacitat mental i física.

M. Assumpta Baig
Presidenta de la Fundació Marta Mata

Noves estructures familiars i la necessitat de tenir espais per compartir

Imatges de l'Espai Familiar del Raval. 

En aquests darrers anys, el concepte de família s’ha diversificat i ampliat, reconeixem noves estructures familiars i constatem que no hi ha models ideals sinó relacions reals, i cada persona mira de trobar la seva forma de relació.

Tots tenim uns referents, però hem de possibilitar un diàleg entre els nostres models interns de família i altres models familiars, tenint consciència que no hi ha una recepta per viure bé.

Les famílies es construeixen adaptant-se a circumstàncies ben diverses i, actualment, és cada cop més freqüent la visibilitat d’altres models familiars diferents del tradicional: 

• Famílies que han patit migracions en les quals hi pot haver molts dols i tristesa, que es reagrupen amb la il·lusió de ser de nou família, després de llargues separacions. Arribats de països llunyans, la família s’hi pot construir de formes ben diverses, com poden ser els llinatges. Poden tenir fills separats durant anys de la mare o del pare, que ho poden haver viscut com un abisme.
• Famílies amb fills adoptats, a vegades d’altres cultures, i que aquí inicien relacions vinculars, per crear una nova família.
• Famílies monoparentals, sovint mares, amb baixos nivells de suport social i alts nivells d’estrès. 
• Famílies homoparentals, en què la figura del pare o de la mare tampoc no hi és present, i aquest rol tradicional es dilueix i és assumit per dues persones del mateix sexe, sovint ambdues molt compromeses en la criança. 
• Famílies separades o divorciades, que, quan hi ha fills en comú, normalment posen fi a la convivència però no a la relació. Perquè com a pares o mares, malgrat es separin, no perden les seves funcions. Poden deixar de ser parella, però no de ser pare i mare.

Moltes d’aquestes parelles es tornen a reconstituir creant noves famílies. Podríem continuar fins a incloure la particularitat i la singularitat de tantes famílies que aspiren a construir un marc de relacions amorós i que faciliti el benestar dels seus membres.

L'Espai Familiar acull la diversitat

A l’Espai Familiar arriben les famílies en un moment delicat de la criança i es troben amb estils i formes de relació molt diferents, però amb una gran necessitat de compartir el que els està passant: hi ha un fet comú que les uneix i és el fet de tenir un fill.

A causa del context sociolaboral, que no és gens favorable, avui les famílies porten una vida molt estressada. Hem d’afegir que les cases s’han quedat buides i tota la companyia, la disponibilitat i l’ajuda de la família extensa es concentra bàsicament en la figura de la parella, si és que hi és.

Imatges de l'Espai Familiar del Raval. 

De la família, avui la societat n’espera molt. Hi ha una consciència de protecció de l’infant que provoca una exigència envers la conducta de les famílies. Però el desenvolupament infantil no depèn exclusivament de les característiques de l’estructura familiar, sinó que aspectes com ara la qualitat de les relacions interpersonals dins de la família, el clima que s’hi crea o el suport social amb què compten, són factors bàsics per al desenvolupament dels infants.

Hi ha famílies que es senten molt soles i cerquen espais on compartir les seves vivències, espais de suport social.

L’Espai Familiar, un espai de comunicació

“Entrar a la vida de l’altre, a casa seva, en la seva quotidianitat, en les seves relacions familiars i, per tant, sovint, dintre de la seva experiència de cansament i de dolor, demana una gran capacitat de modular gestos, paraules i silencis, presències i absències, que poden al mateix temps contenir el sofriment i ajudar a créixer.” (Janssen, 2005.9, pàg. 19) 

Amb tota aquesta complexitat, l’Espai Familiar es converteix en un espai singular de trobada, intercanvi i comunicació. Cada dia acull un grup estable de catorze famílies, on la complexitat de la vida es pot manifestar. Com un retrobar-se amb aquella enyorada tribu dels nostres ancestres. I com en un ritual màgic, deixem un temps per a l’expressió, que no sempre és paraula. A vegades hem vist mares que s’han fidelitzat al servei sense tenir la possibilitat de parlar el nostre idioma, però han respirat que el que allí es tractava anava amb elles. Aquí l’infant i la família es troben en un lloc de relacions fora de la família.

Imatges de l'Espai Familiar del Raval. 

L’Espai Familiar pren un compromís amb l’infant, que sap que mentre sigui allí la seva mare o l’adult que l’acompanya no marxarà. Això pensem que li permet sentir-se en un lloc fiable i segur. Hi ha elements de joc que l’infant pot gestionar tot sol. A l’Espai Familiar no fem activitats i les famílies no s’han de sentir pressionades a jugar amb els fills.

L’actitud dels professionals que treballen a l’Espai Familiar és de no fer, “sóc al vostre costat per si em necessiteu”. Un no fer que a vegades sembla difícil. No empenyem, però estem compromesos amb el que allí passa. Estem a l’escolta. El treball és estar present, connectat al que és important en aquest moment. Acompanyem camins de fer conscients dificultats i també habilitats de les famílies.

La postura de la persona que acompanya és molt delicada i aquesta manera d’estar s’aprèn practicant. Hi ha d’haver un fort desig per fer aquesta feina. A França diuen que s’aprèn per transmissió.

A cada trobada acollim allò que arriba i el que les famílies tenen ganes de compartir. Mai relativitzem el que la família diu. Les famílies que expressen un malestar, les mirem amb legitimitat. Quan una mare diu “no puc més” està obrint una porta al diàleg i ho recollim confiant en la paraula que podem compartir junts. Volem tenir una mirada sense judici i sense consells, que dona força i és integradora de la veritat que porta cada família. Ens hem de presentar com a persones humils que no saben més del que saben les famílies.

Les famílies necessiten altres famílies, algú que faci de testimoni, per parlar de les coses que en aquell moment són importants o els preocupen i compartir com van construint la seva història.

Amb tota aquesta diversitat familiar, a l’Espai Familiar constatem, com diu Jacques Lacan, que “un infant necessita ser algú per a un altre, sentir-se mirat des d’un desig que no és anònim”. Els fills han de sentir que les seves arrels són legítimes i que d’allà on ells venen és un bon lloc. Els infants, per créixer en una terra fèrtil, necessiten que els pares es mirin amb bons ulls i s’encarreguin de gestionar el que els passa a la vida. No hi ha res més difícil per als fills que el fet que els pares no estiguin bé. Quan els pares es reconeixen, cadascú amb les seves funcions, els fills poden créixer més lliures. A l’Espai Familiar intentem transmetre el valor integrador de tots els membres de la família i com la vida flueix si ens posem en pau amb ells. Els infants necessiten sentir tranquil•litat i alegria a la família.

Imatges de l'Espai Familiar del Raval. 

Quan les famílies es senten reconegudes, llavors prenen força. També quan hi posem confiança. No hi ha res que generi més resistència que voler canviar algú. Com diu en Joan Garriga, “la gent tenim el mal costum de ser com som”.

Nosaltres intentem parlar amb un llenguatge personal que ajudi a entendre la diversitat i la riquesa d’aquest món plural. Podem explicar que hi ha famílies a qui els ha funcionat una determinada manera de fer, però mai que aquesta és la millor manera, ni l’única. Perquè, si generalitzem, impregnem el món del nostre desig i ens porta a un camí unidireccional molt allunyat de la pluralitat del nostre entorn.

Hi ha també un temps que defineix el servei, i és quan marxen les famílies, el temps de trobada de l’equip amb la vivència de cada dia. Un temps per elaborar el que cadascú de nosaltres ha sentit i viscut en el temps d’acompanyament, on podem revisar les nostres respostes i actituds. És important que les tres persones que treballen a l’Espai Familiar tinguin la mateixa categoria, que siguin iguals. És bo que les famílies sentin que hi ha un equip. Un equip que reflexiona.

Cada grup familiar té la seva cultura, i és bo respectar-ho i poder compartir-ho. D’aquesta manera sentir-se pensat com a família, amb tota la diversitat que avui podem acollir, es converteix en un element reparador.

David Aparicio 
Espai Familiar del Raval

Article publicat a la revista Infància 216 (maig-juny2017)

No hem d’oblidar que la innovació comença al 0-3

Segur que hi ha molts matisos i molts significats darrere de la paraula innovació. I més quan parlem d’aquesta franja d’edat. Ara per ara el que interessa mostrar és l’escassa, a vegades nul·la, receptivitat i poca disposició per part de les institucions participants en els debats sobre la innovació educativa i els processos de canvi en els centres educatius que acullen els infants fins a 3 anys.

Aquests darrers anys sí que s’ha parlat, i molt, de les escoles bressol, però no per la seva gran tasca educativa, sinó per les retallades que han patit i segueixen patint, per l’increment de ràtios, per la reducció de personal, per les fragmentacions dels equips, externalitzant els serveis de cuina i neteja i el temps de migdia, per l’augment de les tasques burocràtiques en detriment de l’atenció als infants… Tanmateix, l’aspecte positiu, però no suficient, ha estat l’increment de les dotacions pressupostàries de les beques individuals de menjador.

És ben cert que a les escoles bressol no s’arriba al gairebé 100% d’escolarització del segon cicle d’educació infantil, malgrat la no obligatorietat de l’etapa. El percentatge d’infants de 0 a 3 anys escolaritzats a Catalunya se situa en el 35 % de mitjana, amb una distribució territorial poc igualitària (municipis grans amb manca de places i municipis petits amb excés de capacitat i dificultats de manteniment). 

En canvi, el nombre de centres públics sí que ha augmentat en els darrers deu anys. Segons el Registre de Centres Docents, que gestiona la Direcció General de Centres Públics, publicat en el web del Departament d’Ensenyament, enguany hi ha, a tot el territori, 1.025 centres públics que atenen el primer cicle d’educació infantil, dels quals 924 són escoles bressol municipals.

Objectivament, creiem que, com a servei públic amb gran incidència en la comunitat educativa, les escoles bressol i les llars d’infants han de ser tingudes en compte en la construcció i conceptualització de la definició de l’escola. Assenyalem tots els projectes emergents de debat que en les seves iniciatives i compromisos pensin en la col·laboració dels professionals de 0-3 i els convidin a les seves taules de reflexió, perquè es tinguin en compte les especificitats del cicle d’educació infantil.

Editorial de la revista Infància 215

La importància dels més petits

Tot el que nosaltres som en l’edat adulta té una directa relació amb el que hem viscut en la nostra primera infància. Com hem estat tractats, con ens han parlat, com ens han mirat... Si hem estat tinguts en compte o ens han deixat al marge.

Foto Jenny Silvente

Les mestres d’educació infantil sempre hem pensat que els primers anys de vida són clau en la vida dels infants. Això que les mestres pensem a partir de tot el que vivim amb els infants i una mica per intuïció, ara ens ve reafirmat per la ciència. Com diu el científic David Bueno, autor del llibre "Neurociència per a educadors" “Entre els 0 i els 3 anys es fan moltes connexions a la part superficial del cervell: això vol dir que el cervell incorpora tots els condicionants de l’ambient que envolta l’infant. Sense que en sigui conscient, perquè a aquesta edat la memòria no està desenvolupada, sí que interioritza l’ambient i el condiciona fortament.“  

Tot el que nosaltres som en l’edat adulta té una directa relació amb el que hem viscut en la nostra primera infància. Com hem estat tractats, con ens han parlat, com ens han mirat... Si hem estat tinguts en compte o ens han deixat al marge... La construcció de la personalitat d’un infant és un procés que té a veure amb l’entorn en què es desenvolupa. 

David Bueno també diu: “els 0-3 anys són clau, tant si és a l’escola bressol com en família. Però també l’etapa de 4-7 anys, quan el cervell fa connexions entre la part més superficial i la més profunda, la de la memòria. És aquí quan és més fàcil aprendre els procediments”  i podem dir que abans dels sis anys la part lingüística no està del tot madura, i no cal que els infants aprenguin a llegir i escriure si encara no tenen interès. 

Una sobreestimulació produeix estrès als infants

Els adults a vegades ens pensem que quan més estimulem més llests seran els nostres fills i filles. Una sobreestimulació produeix estrès als infants. Hem de deixar que els infants creixin al seu ritme i no forçar situacions, com per exemple posar-los drets, fer-los caminar… Ho faran sols quan ells se sentin segurs per fer-ho. Com diu Sonia Kliass “Cada niño tiene un ritmo propio y el margen de diferencia entre unos y otros puede llegar a ser muy grande. Para que el proceso motriz se haga con calidad, es importante que cada niño pueda seguir su ritmo individual sin sentirse presionado desde fuera. Todos los niños, si tienen salud, recorren este camino porque todos llevan dentro las ganas de crecer y desarrollarse. Pero no todos lo hacen de la misma manera ni en el mismo ritmo” 

Foto: Eva Jansà

Els infants més petits tenen unes necessitats determinades i els adults hem de vetllar pel seu benestar i perquè tinguin les necessitats bàsiques cobertes, un tracte de qualitat i sensibilitat. Moure’s en llibertat i autonomia també és una necessitat dels infants, i els adults els hem d’acompanyar en l’adquisició progressiva de la seva autonomia a partir del coneixement de cada infant. Organitzant els espais segurs i rics d’elements seleccionats, segons els interessos dels infants per facilitar les seves etapes de maduració perquè puguin fer les coses per ells mateixos.

Des que neixen els infants inicien la seva socialització amb la família, a l’escola bressol amb els seus iguals 

La qualitat de la cura quotidiana, la llibertat de moviment, les relacions afectives, tenir uns adults al costat que l’escoltin, el mirin, li somriguin, l’atenguin quan ho necessita i respecti i valori les seves conquestes. Aquests són elements clau perquè els infants més petits creixen feliços.

Des que neixen els infants inicien la seva socialització amb la família, a l’escola bressol amb els seus iguals i poc a poc van ampliant el seu camp de socialització. Per les raons que hem explicat abans, cal que les vivències de socialització de les primeres edats siguin positives i viscudes dins d’un ambient de calma i de respecte per l’infant i el seu entorn. Estan descobrint el món i ho fan al seu ritme amb el seus propis tempos. Quan es respecten els seus propis temps i es valoren les seves iniciatives, creixen segurs i amb  autoestima, factors que influeixen directament en les seves conquestes.

Calen inversions públiques de suport a les famílies per la cura dels fills i filles. Escoles bressol, serveis per compartir infants i família o altres serveis de suport en funció de les necessitats dels infants i de  les  famílies. Sigui quin sigui el servei que s’ofereixi o s’utilitzi han de ser serveis de qualitat amb professionals adequats. Hem vist la importància que te l’educació dels infants i la repercussió que pot tenir en la seva vida. 

La petita infància té unes necessitats determinades però és evident que els infants estan aprenent des que neixen i totes les hores del dia. La utilització de serveis per a la primera infància són voluntaris. Són serveis educatius tant si es vol com si no, perquè els infants aprenen, perquè els infants s’eduquen sempre! Per això és de vital importància que siguin de la màxima qualitat i amb professionals especialitzats. 

(Aquest article també s'ha publicat a la revista Opcions)

Rosa Ferrer

Mestra d'Educació infantil i membre de l'Executiva de Rosa Sensat