divendres, 8 de setembre del 2017

Una perspectiva (escolar)


Foto: Joan Portell

Afirmen veus autoritzades que a Catalunya estem a les portes d’una tercera primavera pedagògica (després de la viscuda al primer terç del segle XX, que seria la primera, i de l’agombolada entorn de l’Escola de Mestres Rosa Sensat durant el franquisme), protagonitzada per centres de nova creació o amb projectes educatius singulars i lideratges forts, que ha eclosionat arran del projecte d’Escola Nova 21 i de Xarxes per al Canvi, però també per la presència plenament consolidada de la Xarxa d’Educació Lliure de Catalunya o l’impacte de l’Horitzó 2020 de Jesuïtes Educació. 

Tot plegat ha contribuït a crear un imaginari col·lectiu favorable a la innovació i al canvi (sense més matisos) que fa que els centres que no s’hi apunten semblin quedar en la marginalitat o l’antigor i que moltes famílies es deleixin per apuntar els seus fills en aquells que més han aparegut als mitjans.

No és pas aquest el lloc per dibuixar una cartografia de la innovació pedagògica que ordeni tota aquesta efervescència, però sí que ens sembla oportú aportar alguns criteris, algunes certeses i alguns interrogants per –amb tota la modèstia– fer una mica de llum i ajudar a destriar el gra de la palla, el màrqueting de la coherència i la consistència, la fe de la ciència i de la justícia.

Hi ha unes pedagogies amb fonaments sòlids. Són pedagogies de l’essència, que tenen clar el model de persona que volen ajudar a formar, que s’adhereixen sense embuts a uns referents vitals clars

Hi ha unes pedagogies amb fonaments sòlids. Són pedagogies de l’essència, que tenen clar el model de persona que volen ajudar a formar, que s’adhereixen sense embuts a uns referents vitals clars, que atorguen un sentit a la seva acció i aposten per radicalitzar, avui més que mai, els valors fundacionals de l’escola pública: l’emancipació de l’individu, fer-lo capaç de pensar críticament, de decidir per si mateix, de fer-se responsable de les seves decisions i accions, capaç de viure amb els altres i –a través del diàleg, la negociació i la democràcia– defensar-se del mal, treballar pel bé comú i procurar ser feliç. Seria el cas, per posar un exemple emblemàtic, de la pedagogia Freinet: una pulsió ètica i política diàfana; primacia de l’activitat i l’autonomia de l’aprenent; creació d’un medi educatiu càlid i de treball; ús sense restriccions de les tecnologies disponibles; eclecticisme metodològic, i la cooperació com a valor i com a instrument. 

Hi ha unes pedagogies que podríem anomenar càndides –pel Càndid de Voltaire–, que fan una pedagogia i una escola fora del món, com si els condicionaments socioeconòmics i culturals no comptessin
Foto: Joan Portell




Hi ha unes pedagogies que podríem anomenar càndides –pel Càndid de Voltaire–, que fan una pedagogia i una escola fora del món, com si els condicionaments socioeconòmics i culturals no comptessin. Una escola amb regles pròpies, on el que prima és el desig i les emocions dels individus, on es renuncia a la intervenció pedagògica explícita i directa per fer-ho de manera invisible i aparentment innòcua, on sembla que l’únic que compta és la família, els vincles personals i el desenvolupament interior dels infants, sense mai entrar en conflicte amb l’entorn i amb la realitat. Potser l’exemple més paradigmàtic del que volem expressar el trobaríem en la pedagogia sistèmica: ciència o pseudociència? Un nou determinisme genetista o un reconeixement explícit del paper educador de les famílies? Pedagogia per a creients i convençuts o al servei de tothom?

Hi ha pedagogies que podríem qualificar de populistes en el sentit que inclouen gairebé tot el que avui resulta atractiu, el que sembla políticament i pedagògicament correcte, el que els mitjans i l’opinió pública volen sentir

El tercer bloc de pedagogies les podríem qualificar de populistes en el sentit que inclouen gairebé tot el que avui resulta atractiu, el que sembla políticament i pedagògicament correcte, el que els mitjans i l’opinió pública volen sentir, sigui cert o fals, sigui contrastat o no, i en el sentit que estableixen una línia divisòria clara entre les pedagogies actuals i les del passat, entre els centres que innoven i tots els altres. Treball per projectes, competències per a la vida, posar l’alumne al centre, tenir en compte les emocions, connectivitat horitzontal, treball globalitzat i interdisciplinari, creativitat, aules obertes, pensament crític, aprenentatge basat en problemes, treball cooperatiu, intel·ligències múltiples, neurociència, dispositius digitals, autoavaluació, coavaluació, excel•lència, qualitat dels resultats, flexibilitat... 

Són pedagogies que fan bandera de la seva capacitat d’adaptació als nous temps, de la seva focalització en la metodologia, en sintonia amb els temps líquids que vivim, i que s’alineen sense complexos amb les prioritats dictades per organismes com l’OCDE: la planificació, l’aprenentatge i l’avaluació per competències, una fixació per l’avaluació estandarditzada de l’alumnat, una potenciació de l’autonomia dels centres i de les direccions escolars, i una personalització de l’aprenentatge...

Som conscients que aquesta és una mirada discutible, simplificada i controvertida, però podria ser un bon punt de partida per a un debat més aprofundit, més fonamentat, més científic, socialment i políticament compromès, més plural i diversificat. Nosaltres –i desitjaríem que els nostres lectors també– hi estem disposats. 

Bon curs 2017-2018!











Editorial de la revista PERSPECTIVA ESCOLAR 395 (Setembre-Octubre 2017)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada