Laura Malavasi: «Soc una persona que segueix jugant»

Laura Malavasi en la 52a Escola d'Estiu. Foto: Elisabeth Montamat

Laura Malavasi és una pedagoga autònoma, formadora i consultora que s’ocupa de projectes de formació i de coordinació pedagògica per a serveis de 0 a 6 anys a moltes regions d’Itàlia. També col·labora amb la Universitat de Parma, amb laboratoris de dades i ha dirigit una cooperativa social. Té una història molt articulada i diferent, però de base és pedagoga.

Aquesta trajectòria professional tan extensa de què et serveix a l’hora de treballar amb nens i nenes durant el dia a dia?

Treballar amb infants ha estat la meva sort! Jo soc una persona inquieta, i sempre he buscat situacions que em posessin a prova. He treballat en situacions difícils i diferents i amb professionals diferents. He treballat durant molts anys amb arquitectes, amb dissenyadors… Tot això m’ha enriquit i m’ha posat en la situació d’haver d’afrontar altres cultures, sabers i disciplines provant de trobar canvis de comunions i divisions, cosa que m’ha dut a tenir una visió molt contemporània. He après molt buscant d’obrir-me a tantes matèries i disciplines com he pogut, no només la psicologia i la pedagogia. Sempre estic aprenent!

I com has arribat fins al tema del joc després de tanta carrera?

Estant molt amb nens i nenes. Jo sempre he entès que formar i ser pedagoga s’ha de fer fora de la feina i dintre l’escola. Sempre he estat molt a prop dels infants, mirant-los amb molta curiositat. Buscant trobar significat al que fan i esperant que siguin ells els qui m’expliquin les coses, he entès que efectivament la dimensió del joc, la dimensió del jugar cada dia, de la quotidianitat, la dimensió d’aprendre amb el fet de jugar i fer la cosa més natural del món és probablement la situació més profunda i una cosa que tots necessitem avui en dia. Perquè tornant-nos grans, tornant-nos adults, ens arrisquem a perdre la dimensió del joc pensant que hi ha coses més importants, i això ens allunya molt.

Els adults no juguem?

Juguem poc perquè pensem que ens tornem persones poc serioses, poc professionals. Si jugues, no fas coses serioses. Això gira les cartes del meu ésser: jo soc una persona que segueix jugant, em diverteixo molt i busco divertir-me. Busco no prendre’m les coses gaire seriosament, soc molt irònica, perquè la ironia és una dimensió del joc intel·ligent i culta. Els adults perden l’hàbit i predisposició al joc perquè es tornen adults, perquè et tornes gran, i tornar-se gran vol dir que assumeixes un nou risc: si treballes molt amb el cap, acabes fent només coses molt cerebrals i es perden totes les altres dimensions de la persona. En realitat, el joc és l’experiència humana transcultural i intercultural que manté el món unit.

Sabent això, per què centres la teva feina i els teus cursos en els infants i no en els adults?

S’hi inscriurien moltes menys persones! El joc requereix un clima, un benentès, una comunitat i la disponibilitat de posar-nos junts i en mode de joc. Jugar desvetlla molt, explica molt de nosaltres, i aquest és un dels problemes més grans per als adults. Els adults no volen explicar-se. Jugar t’exposa molt des d’un punt de vista emotiu, explica molt de com ets, i ningú de nosaltres vol estar així de descobert i vulnerable. Els adults prefereixen inscriure’s en cursos, participar i estar en situacions més segures en què estic assegut, escolto, se m’expliquen coses, prenc apunts, vaig a casa però ningú m’ha demanat que m’hi impliqui. El joc és una dinàmica on un es posa de veritat en discussió.

El món en què viuen els nens i nenes segueix sent un món d’adults: professors, mestres, famílies… Això fa que la dimensió del joc cada cop es vegi més reduïda perquè els adults se centren a fer-los aprendre i estudiar?

Jo dic sempre que és difícil ser infant avui en dia perquè l’espai d’experiència, experimentació i possibilitats s’està reduint constantment. En general la cultura i el món en què vivim és un món que tendeix a ser cada cop més ràpid. Tendeix a requerir als nens i nenes més competències, més saber, sempre requeriments perquè es tornin algú important, algú que sabrà moltíssimes coses. A Itàlia hi ha una dita: «No perdis el temps, para de jugar.» Jo penso que jugar no vol dir perdre el temps sinó guanyar-lo. Necessitem una revolució cultural! Cal que als adults se’ls recordi que han estat infants. 

És una esperança. En el moment en què em trobo amb famílies o amb professors i els faig recordar com eren de nens i tornen a les memòries de la seva infantesa, sempre els venen al cap els moments en què jugaven. El que recordem de quan érem criatures són els records bonics, que tots tenim en comú, que ens tornen a la pols d’aquest adult que sovint és ostatge… Hem de començar a veure el joc com la situació més seriosa, profunda i culta, dins la qual entren moltíssims aprenentatges. Fins que no ens traiem del cap que el joc és l’esbarjo i que les coses serioses són les que fas a classe, a la taula, sempre tindrem dos mons que no aconseguiran entendre’s mai. Perquè és com si penséssim que les coses serioses, aquelles que et serveixen a la vida per ser algú important, són aquelles que aprens dintre de classe, quan en realitat tots aprenem, sigui quina sigui la situació, dins i fora.

«El joc és l’experiència humana transcultural i intercultural que manté el món unit»

Què és més difícil: canviar la filosofia del sistema o canviar la mentalitat dels pares?

Jo crec que les famílies ho han d’entendre. Necessitem trobar situacions educatives que acompanyin, que no tinguin cap presumpció de saber, però que tinguin el desig d’acompanyar i tenir les famílies a prop del projecte. D’aquesta manera les famílies es tornen menys resistents. El risc, però, és que l’escola utilitzi les famílies com a escut i com a excusa per ancorar-se i no voler oferir resistència. Perquè estar a prop d’un nen que juga i jugar amb ell vol dir sovint fer més esforç: fer servir un altre llenguatge, implicar-s’hi… És més difícil que estar darrere un escriptori i transmetre informació. Jo hi tinc molta esperança, en això, tant en el bàndol de les famílies com en el de les escoles. Jo crec que és possible canviar de veritat, és tant un desig com una necessitat. La meva història amb les famílies és sempre la mateixa: quan aconsegueixes tenir-les a prop se senten enganxades i t’acompanyen.

Ara aquí a Catalunya es viu un moment en què hi ha una necessitat d’innovació i sembla que ens hàgim de passar el dia jugant. Quin consell donaries als centres i professionals a l’hora de fer aquest canvi?

Jo crec que la innovació s’ha de basar en la història que té cadascú. No crec en les situacions exasperades en què es tira tot i es comença de zero. Crec en les situacions que de veritat troben l’equilibri: a partir de la manera de fer que tenim, amb la qual hem crescut i ens hem tornat professionals, anem insinuant petits dilemes i situacions que et fan sentir que no avances i t’obliguen a veure les coses d’una manera diferent. Perquè la pregunta que ens podem fer és: si renunciem a tot allò que hem estat fent fins ara, si traiem les taules i les cadires i juguem tot el dia, haurem de saber-ho fer. 

Tot el que és nou sempre és fascinant, però el nou també pot tenir pegues, perquè cal saber-ho fer. Jugar tot el dia pot ser això que estem dient aquí però també pot ser una situació de mala praxi, perquè per jugar tot el dia s’ha de tenir la capacitat de pensar i imaginar i aconseguir estar en una situació que li doni significat al joc, si no ja és una altra cosa. És una qüestió d’equilibri, perquè la temptació d’anar cap al nou és fortíssima. Nosaltres tenim el desig de coses diferents, però també tenim una responsabilitat de no cedir a la temptació. Hi ha el risc que jugar tot el dia es torni una moda pedagògica: «l’última moda pedagògica». Però nosaltres no volem que sigui una moda pedagògica, parlem d’una cosa que s’ha d’arrelar en el nostre saber i en el nostre saber fer. Això requereix petits passos. Hi ha hagut escoles que s’han llençat a modes pedagògiques i que després d’uns anys no saben què més fer, i al final es torna a fer el que es feia al principi però pitjor.

On hi ha l’equilibri entre el joc i la disciplina?

Jugar bé requereix molta disciplina. Els jocs estan fets de regles i normes. El joc anima a la cooperació, al respecte… El joc té una dimensió fortament ètica. En els jocs es construeixen pactes, reciprocitats. Cadascú ha de tenir clar el seu rol; si no es té clar això, el joc no funciona.

En tot això l’adult on ha de ser? On s’ha de col·locar?

L’adult és un ballarí. És una dansa, i com en tota dansa fas un pas endavant i un enrere. Tu has de saber quines són les necessitats de l’infant, i has de saber quan estar a prop, quan estar junts i quan estar darrere d’ell. El teu objectiu és que l’infant sigui autònom i aprengui a volar. És difícil, perquè el joc és contagiós, però no hi ha protagonisme, és una dansa col·lectiva, la fan tots junts. És com si el pas de l’adult fos sempre anar i tornar. Vaig, m’apropo, però després miro, espero, serveixo, recullo i restitueixo. Vist així és una cosa que hem de fer sempre junts.

Elisabeth Montamat
Aquesta entrevista s'ha publicat al Diari de la 52a Escola d'Estiu (12.07.2017)