L'educació de la LOMCE i les retallades. Defensem l'educació

Avui, dijous 9 de març, la comunitat educativa estem convocats a una vaga als centres docents. Les grans reivindicacions que sustenten aquesta convocatòria són tres: paralització i reversió de les retallades, eliminació de les diferents «contrareformes» aplicades en diferents nivells educatius i derogació de la LOMCE. 

Manifestació a Barcelona

Tres reclamacions que en realitat són les potes d’una mateixa reforma que fereix de gravetat el nostre sistema educatiu i que respon a un canvi de model social que reclama, per a l’educació, un paper molt diferent del consignat a la Declaració Universal dels Drets Humans i a la nostra mateixa Constitució.



Les xifres de les retallades en educació són escandaloses. Des de 2009, moment en què s’arriba a la màxima inversió en educació (vora 53.000 milions d’euros) fins als actuals 47.000 s’han deixat d’invertir en educació més de 40.000 milions d’euros. El percentatge del PIB destinat a educació només es troba per damunt de països com Romania, Bulgària o Letònia, i s’ha de tirar més d’una dècada enrere per trobar una xifra d’inversió similar. L’any 2017, només mil professors més s’han de fer càrrec de l’augment de gairebé 800.000 alumnes.



I aquestes retallades afecten, sobretot, l’educació pública gràcies a la decidida aposta dels successius governs del Partit Popular per l’ensenyament concertat. Si fem el simple exercici de sumar l’ampliació del nombre de centres concertats (finançats en part per les famílies), la desaparició i/o disminució de nombrosos tipus de beques i l’augment exponencial de taxes en etapes educatives no obligatòries no és difícil deduir el resultat: la despesa educativa per família ha augmentat fins a un 30%. El copagament educatiu ja forma part de la vida espanyola. 



L’educació, al llarg d’aquests anys, ha deixat de ser un dret i s’ha convertit en un servei amb valor de canvi

L’educació, al llarg d’aquests anys, ha deixat de ser un dret i s’ha convertit en un servei amb valor de canvi, i per tant amb preu, en un mercat global.

 Però aquestes retallades no s’han fet d’una manera homogènia. L’eufemisme tantes vegades esgrimit pel Govern de l’«aposta per l’excel·lència» encobreix una realitat molt més dramàtica: l’abandonament dels més vulnerables. 

Poc importa que un dels problemes més greus de l’educació espanyola sigui l’abandonament escolar prematur, que duplica el dels nostres veïns europeus: es tanquen les escoles d’adults, es limita l’oferta educativa, es retiren suports i reforços i s’eliminen, d’un cop de ploma, milers d’especialistes en atenció a la diversitat, probablement l’aspecte més castigat per aquestes retallades.



Poc importa que avui sigui assumit per tothom que l’etapa 0-6 té la seva pròpia identitat, que requereix un professorat especialitzat, que és una peça clau en el desenvolupament dels nens i nenes i en una societat que aspiri a la igualtat d’oportunitats dels futurs ciutadans: s’apugen les taxes, cosa que impedeix que hi accedeixin les rendes més baixes, i se’n minimitza la importància fins a la seva quasi desaparició en la LOMCE. 

Perquè finalment és la LOMCE la que apuntala en forma de llei aquest canvi de paradigma educatiu. 

La LOMCE preconitza l’establiment d’una nova òptica: les noves potestats de la direcció, els centres especialitzats que competeixen entre ells, l’establiment de rànquings a través de les revàlides, el focus en l’excel·lència enfront de l’equitat, les trajectòries sense sortida, el model de retiment de comptes... Competitivitat i exclusió: el revers d’un dret, la seva conversió en un producte al qual s’accedeix mitjançant un intercanvi econòmic.



L’escola de la LOMCE i les retallades, l’escola que malgrat la resistència una gran majoria vivim en l’actualitat, sembla entossudida a pervertir l’espai que li confereix la lògica d’una societat democràtica, sembla entossudida a convertir-se en una eina que augmenti la bretxa social i converteixi la diferència en desigualtat. 



I és que estem assistint a un canvi radical en el paradigma educatiu. L’OCDE, l’organisme econòmic responsable de les famoses proves PISA, quan mira l’escola només l’observa com una peça que ha d’encaixar al mercat. Amb independència del fet que compartim o no els seus criteris, és la seva obligació fer-ho així. La societat civil, tanmateix, mira, amb tota la raó i la legitimitat, cap a l’escola com l’espai que pot garantir una convivència pacífica en una societat cohesionada i justa. 

En aquesta setmana en què hem celebrat el Dia Internacional de la Dona, en peu de guerra contra la violència masclista, contra la desigualtat, la paraula que més sentim és EDUCACIÓ. Quan hi ha actes de xenofòbia o de racisme la paraula que és a la boca de tothom, més enllà de la comunitat educativa, continua sent EDUCACIÓ. Quan veiem l’augment de l’homofòbia i dels delictes d’odi cap al diferent, dirigim la mirada cap a l’escola i demanem EDUCACIÓ. Quan prenem consciència del deteriorament del nostre entorn i de la necessitat d’un canvi de rumb dràstic en la cursa que dilapida els nostres recursos naturals, pensem en l’escola i parlem de la importància de l’EDUCACIÓ. Quan som testimonis d’abusos de poder i de l’augment de la intolerància reclamem més EDUCACIÓ.



Avui tenim una oportunitat de defensar quin espai ha d’ocupar l’educació en la nostra societat

Però els nostres governs fa temps que han deixat d’escoltar les demandes de la societat civil. Els successius governs del PP han adoptat en exclusiva l’òptica de l’OCDE, com si aquest vessant de l’educació, la preparació per a l’entrada al mercat laboral, fos l’única competència de l’escola. És per això que l’«esperit PISA» impregna completament l’actual llei d’educació, i converteix l’escola en una arma privilegiada per subministrar, a un mercat global que camina cap a la destrucció de les mateixes fonts de la vida, la força de treball que requereix. Competència lectora, matemàtiques, anglès i informàtica, i no ens distraguem amb les foteses en què consisteixen la nostra vida i la nostra relació amb els altres. 



Les revàlides, les diverses proves externes amb les quals, indistintament, es pengen medalles o s’esquincen les vestidures els nostres governants, mesuren el que l’OCDE necessita mesurar, i no responen, de cap manera, a les expectatives i demandes que la societat civil i la mateixa comunitat educativa reclama a les escoles. 



Avui tenim una oportunitat no només de mostrar el nostre refús a les retallades i exigir que es reverteixin, no només d’expressar l’oposició a una llei antidemocràtica i injusta, sinó també de defensar quin espai ha d’ocupar l’educació en la nostra societat. Reclamem una nova llei d’educació fruit d’un ampli acord social i polític de la qual el Document de bases elaborat per desenes de col·lectius sigui un fonament inexcusable. 

Us animem a seguir la vaga i a trobar-nos als carrers per defensar l’EDUCACIÓ.

Cecilia Salazar-Alonso

Profesora de Filosofía en centros públicos desde hace mas de 30 años. Colabora activamente en distintas Plataformas educativas como la Marea Verde de Madrid, Yo estudié en la pública y La educación que nos une. Ha sido portavoz de educación del Grupo Parlamentario Podemos en la Asamblea de Madrid y actualmente es profesora en un centro público en Cádiz.