 |
|
|
L’endemà dels fets a París un alumne de 14 anys, segon
d’ESO, em va preguntar qui eren els dolents, els francesos o els sirians. Vaig
aprofitar la pregunta per animar un debat entre tot l’alumnat. Entre d’altres
temes vam reflexionar si eren de fiar
les notícies que ens donen els mitjans d’informació. Ens va semblar que la
majoria dels mitjans dels països occidentals seguint les orientacions dels seus
propietaris, havien parlat poc de les conseqüències dels nombrosos bombardejos
sobre la població civil a Síria. No havien explicat d’on surten les armes que
es fan servir en els atemptats a diferents ciutats del món.
L’alumnat del
segle que estem vivint viu en un món canviant, viu el present, però
no està educat per a viure-hi. Són, però, una generació que aprèn amb els
altres, per tant necessiten la col·laboració. Els hi podem donar? El
professorat no sabem gaire com ajudar-los; fàcilment ens podem equivocar. Són dos aspectes del que ens trobem a les aules i que ens
dificulten educar en la crítica. A més l’objectiu
explícit o implícit del sistema escolar és aconseguir que l’alumnat s’ho
empassi tot. Els currículums, la
majoria de les metodologies i organitzacions estan pensades amb aquesta
intenció.
Què podem fer?
Seria paper dels professionals de l’ensenyament revertir aquest enfocament,
però mestres i professorat provenim d’una determinada capa o classe social i
som partícips dels valors dominants i es fa més difícil posar-se en condicions
de criticar des de dins el sistema que ens envolta.
Diria que la
neutralitat no és possible. L’escola i els seus mestres no poden viure
aliens al que passa a la seva societat tal com ens diu el pedagog català Miquel
Soler Roca. Crec que superant els
escrúpols derivats d’un pretès i impossible neutralisme, correspon a l’educació
contribuir al coneixement polític, tenint en compte l’edat i les
característiques de cada grup d’educands[1]
L’objectiu del sistema escolar és aconseguir que l’alumnat s’ho empassi tot
El mestre pot contestar preguntes amb evasives. Però amb la seva actuació diària, de manera
conscient o inconscient les contesta. Educar implica tots els aspectes
personals i col·lectius i nois i noies tenen dret a rebre informacions i
valoracions que els ajudin a prendre les seves pròpies decisions i opinions
sobre política, religió o vida sexual. Respondre a les preguntes amb honradesa
i explicant els perquès amb la màxima objectivitat possible (del tot és
impossible) ajuda infants i adolescents. Penso que és el nostre deure; de la
mateixa manera que els ensenyem competències o comportaments adequats, hem de
desvetllar la seva capacitat crítica; tot recordant que criticar no sempre consisteix
en trobar els errors: es tracta de tenir elements d’opinió pròpia per poder valorar.
 |
| Refugiats a la frontera entre Grècia i Macedònia. OGNEN TEOFILOVSKI / REUTERS |
Als centres escolars serà important el paper de les
assemblees a classe, dels debats: és una manera d’ajudar a expressar la pròpia
opinió sense por al que diran, sense voler imposar-la als altres, a respectar
totes les opinions igual que demanem que es respectin totes les persones. Hem
de procurar que la crítica sigui constructiva, que ofereixi alternatives a allò
que considerem equivocat.
Respectar les creences d’altres no implica compartir-les, implica fer un exercici d’acceptació
La discussió serena no és senzilla. Les persones tenim
emocions i aspectes no racionals: les creences, per exemple, són irracionals. S’hi
arriba a partir de les emocions; la família, els amics, les circumstàncies de
la vida poden portar-nos a creure en determinada religió o acceptar una
ideologia concreta, o ser fans d’un grup musical o d’un club de futbol. No hi ha
arguments contrastables per creure amb algun déu o ser ateu, per ser del Barça
o de l’Espanyol, per ser independentista o no...
Caldrà tenir-ho en compte: a vegades mantenim una postura
sense massa arguments perquè ens dóna seguretat i, aleshores, costa molt
acceptar opinions en contra. Respectar
les creences d’altres no implica compartir-les, implica fer un exercici
d’acceptació que no freni la llibertat que tenim tots d’opinar i
expressar-nos. Infants i adolescents poden compensar les incerteses inherents a
la seva edat amb defenses aferrissades d’unes idees. Aquí rau la importància de
la nostra tasca. L’escola és una part petita de l’educació i, moltes vegades,
hem de lluitar a contracorrent de la majoria de la societat. Una societat, que
majoritàriament no promou l’esperit crític.
A les escoles i instituts tenim una gran força: sempre caldrà la relació personal entre les
persones que eduquen i les que són educades. L’acompanyament respectuós, afectiu i efectiu de l’adult ajudarà a
educar la capacitat crítica dels nostres infants, adolescents i joves.
Joan M Girona,
mestre i psicopedagog
Membre del Consell de Formació de Rosa Sensat
*Article publicat a la revista Valors, 134, Febrer de 2016
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada