Els millors canvis i els més efectius sorgiran quan el flux de necessitats (pedagògiques, econòmiques, socials, psicològiques, etc.) corri de baix a dalt i a l’inrevés dins un sistema educatiu acceptablement permeable.
Durant el darrer curs escolar, els mitjans de comunicació s'han fer ressò en diverses ocasions de les
últimes innovacions que el sistema escolar finès està dissenyant per al seu
futur educatiu quasi immediat: l’any 2016. La novetat sembla de
caràcter curricular, ja que l’estructura per assignatures es veurà subtilment
modificada, i això a Finlàndia vol dir que els canvis requeriran alguna cosa
més que simples modificacions de temari. L’objectiu és introduir de manera obligatòria
projectes de llarga durada, que requeriran la presència de diferents professors
dins l’aula per garantir un treball interdisciplinari i col·laboratiu en grups
de quatre o cinc alumnes.
Ens admira la determinació amb què una decisió valenta de
caràcter purament pedagògic pot repercutir en tot el sistema organitzatiu de l’escola.
I com, en aquest cas, novament a Finlàndia l’administració educativa vetlla per
fer-ho possible.
I una reflexió secundària ens ve a la ment: és bo no deixar-se
seduir per l’aparent rigidesa i autoritat dels sistemes consolidats socialment,
com típicament són l’escola i la família.
És cert que l’escola ha de gaudir d’una necessària
estabilitat per complir els objectius de formació que la societat li encarrega.
De fet, els antropòlegs justifiquen aquesta necessitat tot assenyalant el seu
caràcter marcadament conservador. Però això no vol dir que
els mestres i educadors hagin de capitular i deixar de pensar a millorar la
feina que fan cada dia.
Aquestes reflexions ens vénen a la ment arran d’una nova pedagogia
dita sistèmica, que per un cantó
s’autodefineix com a «nou paradigma» educatiu innovador i per l’altre defensa la
necessitat d’adaptar-se a l’organització i estructura del sistema escolar i
familiar. Segons aquesta PS, els integrants de les comunitats educatives només
podran ser veritablement eficaços en la seva feina i feliços professionalment si
se sotmeten de forma submisa a l’ordre jeràrquic establert. Com veieu, porta a
les entranyes la llavor d’una contradicció irresoluble.
La proposta de Finlàndia ens fa veure que en una aula on
conviuen diferents mestres que treballen amb diversos grups l’autoritat queda
distribuïda i la típica jerarquia de l’aula tradicional es trenca.
Hauria de ser motiu de debat decidir quan i com cal canviar
alguna cosa per millorar l’educació dels infants a l’escola. Una idea
provisional és que els millors canvis i els més efectius sorgiran quan el flux
de necessitats (pedagògiques, econòmiques, socials, psicològiques, etc.) corri
de baix a dalt i a l’inrevés dins un sistema educatiu acceptablement permeable.
De moment, al nostre país estem molt lluny d’aquest escenari. Aquí hem de
seguir lluitant per aconseguir condicions bàsiques per realitzar amb dignitat la
feina quotidiana.
Montse Benlloch
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada