No és la nostra intenció deixar un regust agredolç ni alimentar el pessimisme que vola damunt nostre i que se’ns vol imposar. Al contrari, el desig d’aquestes línies és generar més energies per resistir, perquè des de la resistència trobarem les maneres de vèncer.
La LOMCE es va aprovar definitivament el passat novembre, malgrat les protestes de tot el sector de la comunitat educativa. I creiem que d’això n’hem de parlar, tot i que ja n’hem parlat molt. Però d’altra banda, no volem deixar passar l’oportunitat de recordar que el febrer de 2014 farà 20 anys de la mort de Loris Malaguzzi. Avui més que mai, hem de fer present l’infant potent, capaç i amb cent llenguatges que ell ens va mostrar. Però sobretot l’escola democràtica plena de mestres entusiasmats, rigorosos i compromesos amb la petita infància.
I és aquí on volem aturar-nos. La LOMCE pretén destruir la democràcia a l’escola, intenta destruir algunes certeses sobre el valor i el sentit de l’educació infantil i situa de nou les escoles bressol als afores de l’educació. La invasió neoliberal i mercantilista ha fixat els seus ulls en els serveis d’atenció a la petita infància, que ha convertit en un negoci que ha de ser rendible, i ja sabem quin cost està tenint això.
Davant d’aquesta realitat, què podem fer? No podem malbaratar ni la nostra història pedagògica ni les certeses i coneixements que ens hem anat forjant, reflexionant sobre la nostra pràctica i coneixent altres realitats. Això està a les nostres mans. Els qui han pensat i dissenyat la LOMCE no comptaven amb un petit detall: la nostra capacitat de resistir.
Però ja fa massa temps que resistim, ara cal fer un pas més. Com ens deia Hessel, ja no n’hi ha prou amb estar indignats, ara cal comprometre’s.
I aquest compromís amb els infants i l’educació ens demana desobeir. Desobeir des de la nostra pràctica diària amb els infants i davant la vida. I fer-ho amb allò que no poden robar-nos: les actituds, el pensament i les idees. Els mestres i les famílies som qui podem anar construint una cultura d’infància que s’estengui a la resta de la societat, i que vagi amarant de tal manera que generi un veritable moviment social que aconsegueixi una transformació. Generar la cultura de la infància que tant defensava Loris Malaguzzi i que necessita el diàleg i participació de les famílies; mostrar el que fem i el perquè, obrir les portes de les escoles i teixir xarxes és una rica manera de desobeir. Aquesta seria una magnífica manera de retre-li un homenatge.
Els mestres concebem l’educació democràtica, participativa i lliure perquè és també la societat en què volem viure. I a més, som creatius. Doncs cerquem les estratègies per fer-ho possible encara que ells creïn les seves per destruir-ho.
Si vàrem poder fer front a una dictadura no hem de tenir por de saber resistir i vèncer una llei d’educació imposada i injusta.
Editorial del número 196 de la revista Infància 196 i Infancia 143
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada