Qui podia imaginar...?

El curs que ara s’acaba s’ha caracteritzat per un constant degoteig de fets, notícies i rumors poc prometedors o estimulants, sobre l’escola i l’educació. Es podria dir que tot plegat ha generat un clima enrarit, dur, difícil, que porta a preguntar: qui podia imaginar tot el que està passant?

Ha estat el curs que han augmentat les ràtios, que han disminuït els mestres i educadors, que s’han reduït els pressupostos, les beques i altres ajuts; que les substitucions escassegen, que s’ha introduït una obsessió pels resultats, oblidant els processos, i on la idea d’una direcció unipersonal s’estableix com la solució màgica i no democràtica d’una gestió cada cop més burocratitzada.

Ha estat un curs amb un degoteig continuat, que com la pluja fina penetra profundament, molt més que un bon xàfec. Un xàfec fa molt enrenou. El que ha fet molt soroll mediàtic ha estat la desafortunada llei Wert, una proposta de llei clarament reaccionària pedagògicament, socialment i, per tant, políticament, i sobretot recentralitzadora de competències, un anacronisme clar que també porta a preguntar: qui podia imaginar tot el que està passant?

La suma de despropòsits, polítics i normatius, ha generat un malestar al conjunt de la societat. Més enllà d’una qüestió corporativa o gremialista, la protesta sostinguda ha produït manifestacions i vagues que han servit de poc o res. Una realitat que s’afegeix a la frustració de molts, cosa que també porta a preguntar: qui podia imaginar tot el que està passant?

Tot plegat ha contribuït a generar una ràbia inicial, un estat de desànim, de desafecció, d’impotència, cap al sistema, les lleis i les normes, però han estat molts els mestres i educadors que han seguit treballant, salvant tots els obstacles que de l’exterior queien a tort i a dret, amb un ànim constructiu, positiu i, malgrat tot, entusiasta cap als infants, les famílies i els companys.

En aquesta tessitura, sí que es podia imaginar que mestres i educadors serien qui donarien el millor que tenen per fer d’aquest un curs amarat d’idees, de propostes de canvi, d’imaginació per mantenir alta la dignitat del seu treball en favor dels infants i la societat sencera.

I ara? Ara, bones i merescudes vacances. Per mirar lluny, respirar, reposar i imaginar noves solucions perquè el proper curs puguem seguir anant cada dia a l’escola amb la fortalesa que serà necessària.

Editorial de la revista Infància 193 (juliol/agost 2013)